Al país del pare els contes no començaven amb «Una vegada hi havia», sinó «Una vegada hi havia, com no n’hi havia hagut cap altra abans, perquè si no, no hi hauria res a explicar». Com si cada conte necessités un preludi per poder arrencar, per despertar una espera frenètica que cresqués cap al clímax.
No tenia res a dir, ningú a qui dirigir-se. Si algú li hagués dit que no havia d’estar trista perquè això ja havia passat abans al món, que tot s’acaba guarint, bé, hauria preguntat amb una cara honesta: ¿el què?, ¿què ha passat?
La nostra mare va tenir molts pares diferents. Un bon dia se’ls trobava llegint el diari a la sala, o els veia traient males herbes al jardí quan tornava de l’escola. Els saludava i se n’anava a la seva habitació, entrellaçava els dits i pregava que haguessin desaparegut quan tornés a baixar. De vegades funcionava. D’altres, els tenien a taula mig any o més. Això era el pitjor, perquè llavors els agafava afecte. Els feia mitjons a la classe de labors i intentava recordar les coses divertides per explicar-les-hi. Però tard o d’hora arribava el dia que baixava a esmorzar i es trobava la seva mare menjant-se un rosegó de pa sec amb els ulls apagats. El te era fred, i l’estufa no estava encesa.
Un es podria imaginar que l’anhel de la Vitalie era un ou ben amagat en el seu pit i roncava, imperceptible, pels somnis lluminosos i secrets. I a l’interior d’aquest ou hi havia l’anhel, però no era res que s’hagués de transformar en ocell, no, era brillant i molt prim, com un fil de pescar.
En Brynjólfur diu que l’esquizofrènia està profundament arrelada en la identitat nacional, que tota aquesta creença en els elfs i els esperits, els fantasmes i els trols, és simplement esquizofrènia.
Dispara amb la càmera sobre la panxa. De baix a dalt. Això confereix una certa grandesa a la gent a qui captura. Fins i tot els rodamons adquireixen una pàtina majestuosa, almenys els que encara s’aguanten drets.
Vam travessar la sabana, espines esmolades, pols asfixiant, sorra feixuga. Un sol que era com una bola de foc. La llengua un tros de pell ple de punxes a la boca, només ens quedaven ganes de viure als peus amb què caminàvem fins que vam ser a prop de l’assentament on solíem fer ploure.
No gaire lluny, hi havia una cascada que, durant el període més llarg i dur de fred, havia format una muntanya de gel extraordinària al seu voltant. Es deia que semblava un palau i ningú no recordava que se n’hagués format mai cap d’igual.
A les Fèroe, tan bon punt el tren d’aterratge toca la pista, tothom sap que has arribat. És una cosa inexplicable. Potser encara tens temps de trucar la tieta amb qui t’allotges o de reservar-te d’incògnit una habitació d’hotel per una nit, però quan truques sense avisar a la porta de la casa d’un besoncle o d’un cosí segon en una altra illa, et toca sentir: «Ja era hora». Encara que això potser no passa a totes les famílies.
Vam ballar literalment al seu voltant d’excitació. Teníem força clar que no podia ser un ham perquè si ho hagués sigut li hauria fet uns bons talls a la pell feia estona.
Va obrir la mà a poc a poc, com si hagués estat tancada massa temps. Ell semblava igual d’encuriosit que nosaltres per saber què hi havia allà dins.
Fora, al pedreguer, l’aire estava en calma i gelava fort; tan sols una airina freda li tocà la galta. Al nord, l’home sotjà un gep marró en la llunyania. Es va quedar quiet. Al cap d’uns instants, el gep va començar a moure’s. I poc després, una guineu carmesina es va alçar de darrere la roca.
Era un silenci teixit de sons. Els ocells havien cantat tota la nit. També durant aquest petit moment d’hora blava, intentant trobar parella amb qui reproduir-se. I en alguna altra banda de la riba d’aquest extens llac, hi havia gent que cercava una llum interior reunida en un retir de silenci per escoltar de quantes maneres Déu sap callar.
Amb una única mentida, per molt blanca que fos, havia creat una distància entre ell i els altres. Havia après que un està obligat a anar amb compte amb les paraules, que no pot dir el que pensa i el que sent impunement. Ras i curt, de sobte s’havia fet o s’havia tornat —no era «culpa» seva— una persona més sola en aquest món.
Caminava airós, satisfet, despreocupat. Amb arrogància. No li tenia por a la foscor. Potser confiava que Déu el protegiria, però hi confiava en va. Déu és al cel, però nosaltres, els homes, som aquí, amagats entre els matolls.